Pep lluitava per despertar. El despertador no parava d'emetre eixe so tan agut que et provoca la sensació de matar. Si el ser humà es un màquina perfecta, perqué el despertem amb una màquina imperfecta si el cos, sent una màquina perfecta, sap quan te que acabar de dormir? Aquestes i més preguntes es feia tots els matins a las 7:30h. Però ell sabia premse la vida amb un toc d´humor que poques persones en aquesta terra pessimista i monòtona sabien.
Li encantava dormir. Somiava amb el millor que es pot somiar cada dia a les 14:30h amb la panxa plena però eixe somni es tornava maligne amb el so maligne de la maquina imperfecta. Es podia passar els diumenges llitat amb el pensament, sempre còmic, que el dia següent era el dia de la màquina imperfecta.
Les vacacions eren indescriptibles per a ell. Quan tocava treballar, treballava com els millors però en les vacacions… era un altre. Vivia cada segon, sense deixar de dormir en les seues hores per supost, al màxim. Era amant de la comèdia subtil i l'encantava refrescar la gola amb les dosi de taurina que portava el burn.
Un dia va tenir un somni que el va fer pensar. Un somni mot reial. Quasi ten reial que sabia que estava dormint i no es podia despertar. Intentava moure's-se però no podia. La desesperació va fer que d´un salt es despertara amb llàgrimes en les ulls i la respiració agitada.
Després d´aquest ensurt va decidir aprofitar mes la vida i dormir menys per què pensava que aquell somni havia sigut una senyal del destí en forma de carpe diem.
Roberto muñoz
No hay comentarios:
Publicar un comentario